No és cap casualitat que, en alemany, la paraula deute sigui la mateixa que significa també culpa: schuld. El filòsof Friedrich Nietzsche ja relacionava, a La genealogia de la moral, l'origen del sentiment de culpa amb el de tenir deutes impagats i plantejava que el creditor pot sentir-se alleujat castigant, fent patir el seu deutor. Precisament això és el que Angela Merkel i els seus falcons del Bundesbank han fet fins ara amb els europeus del sud, negant-los l'emissió dels eurobons. Però, tement, aquest cop sí, una explosió de l'euro, la cancellera alemanya podria acabar acceptant un mecanisme que els faciliti la redempció, aquest alliberament moral i expiació dels seus pecats: el fons europeu de redempció.

És l'embrió dels eurobons, una mutualització del deute molt parcial i voluntària que podria sufocar immediatament l'incendi de la prima de risc espanyola. I, el millor de tot, és una idea alemanya, que neix del consell de savis nomenat per la cancellera alemanya per assessorar-la en afers econòmics. La setmana passada, el comitè d'economia de l'eurocambra va aprovar per àmplia majoria (27 vots a 14) una esmena de l'eurodiputat de CiU Ramon Tremosa a favor d'aquests eurobons light, que permetrien emetre conjuntament el deute a partir del 60% del PIB, durant 25 anys i a uns interessos molt més baixos. El ple d'Estrasburg haurà de votar al juliol.

L'Estat espanyol, per exemple, té un deute del 80%, és a dir, d'uns 800.000 milions. Això vol dir que el futur fons de redempció podria emetre nou deute públic per a l'Estat d'uns 200.000 milions més (el 20%), garantit per la resta de socis i, per tant, amb una taxa d'interès molt més propera a l'1,5% que paga el bo alemany que al 6% (i més...) amb què els inversors castiguen aquests dies el Tresor espanyol. El nou deute de la Generalitat també estaria assegurat, com el de la resta d'administracions públiques. Si l'Estat necessités encara més crèdit, hauria de buscar com guanyar-se la vida al mercat, sense l'aval dels seus socis.