Benvolgudes amigues i benvolguts amics,

Aquesta setmana us escric des de molt lluny, concretament, des de Quito, a 2.850 metres d’altitud i a dotze hores de vol de Barcelona. Hi sóc al llarg de dos dies i mig en viatge oficial i arribaré, si Déu vol, dissabte a la tarda a Barcelona per poder participar l’endemà en l’acte públic de presentació de l’Artur Mas com a candidat a la Presidència de la Generalitat per la federació de Convergència i Unió.

Des d’aquí vull fer alguna reflexió derivada dels continguts de les entrevistes mantingudes amb membres del govern i de l’Assemblea Nacional, i també de la comunitat espanyola a l’Equador, especialment amb els representants d’empreses espanyoles. Tothom sap que, al conjunt de l’Estat, la comunitat equatoriana és molt important. Segons les xifres espanyoles gairebé mig milió d’equatorians han emigrat a Espanya. Curiosament, segons les autoritats equatorianes, arriben als set-cents mil. Sigui quina sigui la xifra correcta, el cert és que l’Equador és un país que en els darrers anys ha exportat molta immigració, fonamentalment als Estats Units i a Espanya. Això vol dir, doncs, que el tema de la immigració ha estat en la primera línia del diàleg polític amb els legisladors i les autoritats equatorianes.

Amb el nou procés polític, liderat pel president Correa, hi ha un discurs oficial: “tots som immigrants, no cal cap visat, i el que hauria d’existir és un passaport universal”. Però és curiós que, en el context d’una reunió amb membres de l’Assemblea Nacional, expressés la preocupació per la presència de colombians o bolivians en territori equatorià. I encara més: que un dels polítics més prestigiosos del país, socialista, exalcalde de Quito, exgeneral de l’exèrcit equatorià, heroi de la guerra contra el Perú (l’única que han guanyat els equatorians després d’expulsar els espanyols) i membre actualment de l’Assemblea, Paco Moncayo, parlés clarament en termes que aquí són demonitzats per l’esquerra: “Nosaltres no ens podem permetre no demanar visats” i “aquí no hi cap tothom, som un país petit” van ser, textualment, les seves paraules pel que fa al cas.

Això em permet enllaçar aquesta reflexió amb tot el que envolta el debat endegat al voltant de la posició de l’Ajuntament de Vic. Abans de res, vull reivindicar un cop més el dret - i fins i tot el deure- de parlar en veu alta, però serenament i respectuosament, sobre el problema de la immigració des de posicions democràtiques, com la que representa qualsevol força parlamentària, i òbviament, per tant, Unió Democràtica. Si des de posicions democràtiques no parlem de la immigració i dels problemes que comporta la il·legal, d’altres, des de posicions no democràtiques, ho faran i ho aprofitaran en sentit molt negatiu. Aquest és un debat que no hem de donar per finalitzat. Si donéssim per tancat el debat sobre la immigració, ens equivocaríem. De fet, arran de la posició de l’Ajuntament de Vic i del seu alcalde, el govern de l’Estat ja ha parlat aquests dies que una nova llei per als ajuntaments inclourà l’obligació d’empadronament i que impedirà el padró en casos de frau electoral o de pis patera. Hi ha molt a dir, doncs, encara amb relació a la immigració il·legal i cal agrair a l’Ajuntament de Vic que hagi gosat plantejar aquest debat.

De l’Equador estant, em permeto parlar també de tot el fenomen que es produeix en aquesta àrea del sud d’Amèrica. Chávez a Veneçuela, Evo Morales a Bolívia i Correa a l’Equador són els exponents principals d’un nou model ‘revolucionari’. Crec que, amb tot, cal separar el cas de l’Equador i Bolívia del de Veneçuela. És possible que, per exemple, en el cas de l’Equador hi hagi una dosi important de romanticisme en el projecte de canvi que representen Correa i el seu moviment. Però és innegable que té força ingredients que provoquen desconfiança, especialment de cara a tot el món emprenedor. A banda de la inseguretat jurídica, la improvisació i la irracionalitat (una empresa petrolera –n’hi ha més d’una de capital espanyol a l’Equador- ens deia que amb un any i mig ha tingut dotze directors generals diferents com a interlocutors del ministeri corresponent) fan molt difícil que ningú es llanci a crear una empresa i, per tant, a crear riquesa i repartir-la després com el país necessita. Alguna de les dificultats que troben, però, les empreses espanyoles no sempre són les que tenen empreses d’altres països, com és el cas de l’Iran, la Xina o Rússia. És preocupant el suport que països com l’Equador donen a l’Iran. És curiós, a més, que una revolució com l’equatoriana -que fa de la defensa dels drets humans bandera de la seva acció política- ignori el que està passant amb el règim teocràtic iranià. I no em refereixo només a la vulneració permanent dels drets humans per part del govern d’Ahmadineyad, sinó també a l’evolució de la posició iraniana amb relació a la construcció de centrals nuclears amb finalitats no precisament pacífiques.

Parlant d’energia nuclear, torno a casa per referir-me al debat sobre la instal·lació del magatzem de residus nuclears i la petició, ara ja formalitzada, de l’Ajuntament d’Ascó. No cal que us recordi que a les Terres de l’Ebre hi ha un moviment respectable que s’oposa a aquesta instal·lació i que la posició del nostre partit en aquestes comarques hi sintonitza i, per tant, també, a nivell general Unió dóna suport a l’oposició de la nostra gent a les Terres de l’Ebre a la instal·lació a Ascó.

Després de dir això, no puc deixar de transmetre-us una autocrítica. He de confessar que tinc un sentiment d’incoherència. D’una banda, crec que de cara al futur necessitem un mix energètic amb una part d’energia nuclear. Lògicament, si necessitem una part d’energia nuclear, hem de resoldre els problemes dels residus nuclears, i el més normal és que s’emmagatzemin prop de les centrals. Arribem a la conclusió, doncs, que al nostre país hi ha un debat que no és nou. Ens calen abocadors en general, industrials en particular. Necessitem presons, magatzems nuclears, centrals, però tot ho volem lluny de casa. Reitero que no és cap crítica vers les Terres de l’Ebre, on hi ha un just sentiment de desequilibri entre el que donen i el que reben. Ni tan sols és cap crítica a cap altre dirigent polític. És, torno a dir-ho, una autocrítica que em faig, però políticament no anirem bé fins que els dirigents no siguem capaços d’afrontar decisions necessàries encara que puguin resultar impopulars i costoses electoralment.

Cordialment,

Josep A. Duran i Lleida
Quito, 29 de gener de 2010